La vinculació d’Anna Ballester Eixarch amb la seva terra és profunda i estreta. L’entorn natural, com molt bé diu, és el paradigma, el model permanent de la meva obra, ja siguin els espais grans i oberts del mar, amb les seves variades personalitats de blau, o la muntanya amb els seus camps policromats…
No ens ha de sorprendre, doncs, que a l’origen de la seva activitat creativa hi trobem la necessitat de reflectir i transmetre aquesta realitat immediata i vital que és la natura. I, des d’aquest punt de vista, podríem dir que la seva obra és sincerament i volgudament realista.
Sí, una obra realista, però en el seu sentit més ampli. Un realisme que podríem qualificar de realisme vivencial, en la mesura que no fracciona la realitat. Un realisme que va més enllà de les coses existents que ens ofereix el mitjà geogràfic. Un realisme que prioritza i cerca els elements invisibles que la natura presenta als ulls de qui sap viure-la i estimar-la.
Aquesta és la novadora i subjectiva realitat que ens presenta amb la seva pintura. Una realitat que té la propietat d’existir precisament perquè és percebuda pels sentits i interpretada per la memòria, és a dir, el paisatge de les coses naturals, que només existeixen si son vistes, escoltades…tocades… és a dir viscudes.
El paisatge d’una realitat vivencial, on el que prima no es l’objecte escollit ni la veritat exacta de la realitat física, sinó la manera en què és percebut i sentit, que privilegia l’exaltació dels sentiments i la violència de les relacions humanes. Un paisatge que sorgeix d’un procés creatiu on, segons Anna Ballester Eixarch, no es limita a precisar l’entorn, ni a entendre el medi només, sinó que s’endinsa per analitzar-lo i, a través de l’observació, derivar cap a la ressonància i l’abstracció. Que no es basa en superficialitats ni anècdotes, sinó que cerca l’essència i la transforma.
És l’expressió, doncs, d‘una natura que l’artista transforma en paisatge pel fet d’estar lligada a la seva pròpia mirada, a la seva sensibilitat i que ens ofereix per fer-nos partícips dels sentiments que li provoca. Un paisatge de la seva pròpia sensibilitat i al què ens invita a gaudir-ne i a participar-hi fins a fer-lo nostre.
I per això, per fomentar la participació activa de l’espectador, l’autora, en lloc de descriure’ns detalladament i imposar-nos el paisatge, opta simplement per suggerir-nos-el servint-se d’una pinzellada, on les línies i els colors s’adhereixen gradualment fins a produir contorns suavitzats i formes indefinides, que ens inviten al diàleg i a la inevitable implicació personal amb l’obra.
Sens dubte, aquesta opció és molt encertada: millor suggerir que explicitar: suggerir és crear, és invitar-nos a anar més enllà de la realitat, més enllà del món perceptible pels sentits. Explicitar, detallar i voler reproduir la realitat és simplement falsejar-la.
Suggerir és potenciar la penombra, mantenir la incògnita que estimula els ulls de l’espectador a descobrir el misteri que, sens dubte, la descripció no li hauria tramès. Com diu ella mateixa, en la persecució de l’essència , el color es deslliga de la realitat i de l’acte primigeni que presenta i no representa. És l’arquitectura del color que ens porta a circular per l’interior del quadre, contemplació.
Suggerir és encendre la llum que desitgem per veure-hi bé, però també la foscor que guarda el misteri i desperta la imaginació. És la bona mesura entre allò que es mostra i allò que s’espera, en funció de les exigències i interessos de cadascú, on hi ha l’espai per poder inventar la resta.
Anna Ballester Eixarch no presenta l’obra, ens la suggereix, i en suggerir-la ens proposa un començament i ens deixa un final. Un final al què l’espectador, amb la seva imaginació i l’aportació d’idees, completarà fins esdevenir-ne coautor de l’obra.
Aquesta és la realitat vivencial que intenta transmetre’ns amb la seva obra.
Una pintora realista en la mesura que ens fa partícips d’una realitat dinàmica i emocional, sorgida de les seves pròpies vivències i sentiments.
Febrer, 2020
